« El sembrar. Quan estan desembarrassats els camps, o sia que n’han tret la tardania, com són els trumfos fesols i blatdemoro, es disposen per sembrar el blat. L’amo té escullides les vaques que van bé per llaurar i sent casa de conreu un xic gros, (unes deu o dotze quarteres de sembradura) hi destina tres o quatre parelles de vaques.
Jou. Àmbit de la pagesia del Museu Etnogràfic de Ripoll
També té preparats els arreus per cada parell que, consisteixen en el jou per junyir les vaques amb llurs encins, la broca o agulla, la targa o la traiga i el xanguer. L’arada; composta de l’espigó que passa per entre dos vaques i es fica a la targa, tancant amb el clau o clavia, el dental, la rella, els orellons, el tascó o talço de fusta, les anèies o tenèies, el tascoent de ferro de les tenèies, l’anella i l’estèba que això últim s’aixeca uns tres o quatre pams i té una ansa al cap de dalt que el llaurador té amb la ma, dirigint la rella perquè faci el solc dret i al mateix temps en dita ansa de l’estèba hi passen les tirandes perquè el llaurador no les hagi de tenir sempre a la ma.
Dibuix de les parts de l’arada de J. Ribot. Àmbit de la pagesia del Museu Etnogràfic de Ripoll
Les tirandes són de corda de cànem i pèl de crin barrejat, que els dos extrems de dita corda van agafats al capistrell que cada vaca, en llaurar, porta lligat entre banyes. El capistrell és una fusta d’un pam de llarg per un quart de pam aproximadament d’amplada plena de claus que surten un travers de dit o poc més i té un forat o anella on passant-hi la tiranda, si el llaurador la tira s’hi planten els claus i així les fan creure i anar pel cantó que volen. […]
Abans de sembrar el blat o tirar-lo a terra, tenen d’assaionar o sia que un bover amb un parell que vagi bé, té de fer solcs de guia al llarg del camp i a unes cinc o sis passes de l’un solc a l’altre.
En totes les cases l’amo, si ell es mena l’heretat, o en altre cas el cap de casa dels masovers, són els que sembren o sia que espargeixen el blat a la terra i aquells, per llaurar, esculleixen el parell millor.
Quan el camp que volen sembrar és assaionat, l’amo planta el parell a un cap del camp, acostumant les vaques a quedar-se quites i remugant fins que les tornen a buscar. En precaució de que si s’esveressen no es facin mal, treuen la clavia de l’espigó i així si el parell fugís no seguiria l’arada.
Mesures. Àmbit de la pagesia del Museu Etnogràfic de Ripoll
Tenint el parell plantat o aturat, l’amo agafa el sac en que hi ha posat una mesura, si fa o no fa, del blat de sembrar i el lliga a paquet o sia del cap d’amunt on hi ha el lligam, al bec o corn del cul de sac i fent que hi resti un xic de blat perquè no s’esmunyi. Quan és així lligat se’l carrega a paquet a l’espatlla esquerra, oberta la boca del sac, de faisó que amb la ma dreta pot agafar grapats de blat amb comoditat.
Pel llaurar, de bon matí, cap a les tres o les quatre un bover o sia un llaurador, beu la barreja de vi i aiguardent i engega a pasturar els parells al nedo d’herba abundosa que reserven els pagesos en certs llocs pels dies de sembrar. A punta de sol els llauradors també beuen la barreja i anant a junyir els parells es posen a llaurar en el lloc o l’amo ja hi ha sembrat el blat. Per lla a les sis o quarts de set els porten, per esmorzar, escudella o sopes fesols, i es tornen posar a llaurar. A les onze desjunyeixen els parells i els fan anar a pasturar al nedo fins a les dues. Els bovers van a dinar a casa, excepte el que talàia els parells, que li porten allí mateix. Pel dinar del sembrar no es fa res d’extraordinari; un parell de plats d’escudella, un tall de cansalada, pa i vi.
En ser llustre pleguen de llaurar i tornen engegar les vaques a la pastura fins que són ben fartes que a vegades ja són les deu de la nit.
En llaurar, si els parells van bé i hi ha bona saor (o sia que no és ni massa moll ni massa sec) és feina que els pagesos la tenen per lleugera i la fan de bon grat. […] Després, quan el blat neix, es veu la traça dels sembradors, sortint gairebé sempre ben igualat o acompassat de cap a cap dels camps.
El fort de sembrar sol ésser en les primeres setmanes d’octubre. El dia 18 és Sant Lluc i respecte del sembrar hi ha una dita: per Sant Lluc, sembra pagès, moll o aixut.
Els que per mal temps o altres causes no han pogut sembrar en aquest temps ho fan per l’Advent i alguns altres, pocs, pel març sembren blat marsenc, xeixa tosella o blat sense aresta i alguns anys també va bé.
Les darreres operacions del sembrar són el rasclar i l’escavimar o cavar les vores. Per rasclar es serveixen del rascle, que l’arrosseguen les vaques i és un estri fet en tres muntants de fusta groixuts de mig pam quadrats, si fa no fa, i d’uns sis pams de llarg, engalsats i clavats pels caps amb altres dos muntants del mateix gruix. Per una cara del rascle hi ha clavats uns ferros fets expressos pel ferrer, que surten una mica més de mig pam i per l’altra els reblen perquè estiguin forts. Dits ferros anomenats, les pues del rascle, serveixen per triolar els terrossos i així a mesura que les vaques passen amb el rascle, el goret de la llaurada resta unifomement aplanat i més bonic. […] Acabat de rasclar, passen amb una aixada a fer les vores perquè facin més goigs els camps, de quina feina se’n diu fer els escavins o escavimar.»
Activitat que trobem descrita al llibre La vida a pagès de Salvador Vilarrasa i Vall.