Feliç Diada de Sant Jordi!

 

En aquesta diada tan especial, volem compartir amb vosaltres la llegenda de Sant Jordi, publicada a la revista El catllar, el 21 d’abril de 1920.

La llegenda de Sant Jordi

Moltes centúries enrera hi havia un drac que per tot allà on anava duia la mort i l’esglai. Volava, nadava i caminava:  ço és, en tots tres elements podia viure.

Malaventura del indret on ell feia parada: els seus moradors ja’s podien contar en greu perill, com no fugissin amatents deixant les llars i les collites.

Tenia cap com de brau, amb unes orelles tiesses i punxagudes; l’espinada se li estenia nuosa per dessota l’escata formant cantell fins a la punta de sa llarga cua de serpent. Sis potes de llargandaix amb acerades ungles i uns ulls com brases roents, acabaven de donar-li un conjunt més espaordidor, si es que li donessin ja dugues immenses ales de ratapinyada que a cada cop que aletejant les feia anar, si s’esqueia ser en el bosc en sec esmicolats deixava els brots més dobles dels rústecs coscolls i brucs; i si per flor d’aigua d’algun estany volant feia camí, enlairaven una gran espesor d’aigua que queia al lluny com furienta pluja.

Un jorn , heusaquí, qu’en unes molt aspres terres de Catalunya, el vegeren arribar volant, i amb esglai de la gent que s’ho contemplava, fent un bufec com un trò i llançant foc pels nassos es deixà caure en una vall on una antiga ciutat hi havia.

Els d’aquelles terres, uns pagesos esfereíts, fugiren cap a altres indrets, i els porucs redòs buscaren darrere els muradals de la ciutat veïna.

Més com per la fam promte hagueran d’eixir-ne alguns, aviat la gota de la fera tingué ocasió de mostrar-se amb tot el seu horror, i els camps sembrats d’ossos i amarats de sang, vistos foren amb paor pels que a dins quedaven esperant el retorn dels que sortit havien.

Llavors, molts braus cavallers ben armats eixiren resolts a occir la fera; més encara que tots donaren proves de fermesa i pit, ni un sol pogué escapar de la terrible pitrada de tant feréstec animal, que des de aquell jorn amo restà del tot d’aquells voltants.

Ja podeu pensar el temor qu’aixó causà als que devein viure a la alsària del murs que’ls redossaven. Tal fou aquell, que determinaren no eixir, encara que de fam haguessen de morir-se tots plegats. Pero ni eixa determinació havia de salvar-los, perque tantost la fera observà que’ls ciutadans no eixien, llavors amb grans bramuls i cops d’ala s’acostà a les muralles, fent acció de voler-les saltar. Esporuguit el poble, acudí al palau del rei clamant  conselll i ajuda i allí tots congregats aprés d’haver-ho amb tota calma de lliberat, resolgueren donar a la fera una persona cada dia, sortenjant-la entre toes les que en la ciutat es trobaven  inclohent-hi fins les de la familia del mateix rei. Aixís  varen creure assossegar l’ira d’aquell açot que tan contristats els duia. ¡Bell temps era aquell en que els homes sacrificaven ses propies vides per allargar les dels seus consemblants!

El rei tenia una filla jove i bonica com una primavera, amb la qual molts cavallers i prínceps havien pretès mullerar-se. Son pare l’aimava més que a sí mateix. Era l’ídol del poble per ses virtuts. El consol dels afligits; el conhort dels necessitats. Doncs bé, a n’aquesta donzella un dia li va caure  en sort el tenir d’ésser devorada pel terrible drac. El desesper del rei, la greu dels cavallers, la tristor del poble, no son per dites. Molts foren els  que s’oferiren per ocupar el seu lloc, altres resolts a jugar sa vida per ella volien eixir novament al encontre de la fera per provar de donar-li mort, emprò la donzella no acceptà ses ofertes i resignada i confiant ja no més que en Deu va esperar el dia del sacrifici que era l’endemà.

A punt d’auba eixí del palau tota vestideta de blanc i amb els cabells estesos com si fos un àngel, i el rei i prínceps i cavallers fins al portal de la ciutat l’acompanyaren. Allí va agenollar-se, rebé la benedicció de son pare, prengué comiat del seu poble que amb llàgrimes als ulls tots ells li donaren, i sola, soleta i trista, com una flor passionera, s’allunyà caminant, caminant sempre avall en dins envers el cau del drac.

Ja atravessava un corriol vorejat d’herba florida; ja feia via per un erm assedegat; ja d’un marjar passava casi fregant les verdenques i ufanoses eures, o ja dins del bosc l’ombrejaven velles aulines i als seus sentits duien paler els perfums suaus de les fresques violetes qu’obren les fibres del cor a les més dolces i tendres il·lusions.

Heusaquí,  que mentres per un d’eixòs bells indrets passava, l’isqué al davant un airós jove armat de cap a peus i colcant un lleuger poltro blanc com una neu.

La donzells quedà sorpresa de veure’s-el tan aprop sens haver-lo sentit vindre:

Cavaller, bon cavaller -li va dir- que tan refiat aneu per eixos camins, ¿ja sabeu que per aqui n’hi ha una fera que’s menja a tothom qu’is a son pas?

-Si, donzella-  respongué’l cavaller-ho sé i per ço vinc a ajuda vostra, doncs sou massa jove i virtuosa per morir entre les urpes de tan terrible animal.

En va la donzella pregà al cavaller que la deixés morir no exposant per ella inutilment la seva vida; rés ne pogué treure; el cavaller se li posà al costat gaiament i amb aire resolt.  Era jove, bell i ros; fins se pot dir que tenia cara d’angel, tal era l’expressió dels seus ulls blaus i la blancor de sa fina pell, que deixava transparentar el teixit de les blavenques venes.

La donzella se l’aguaitava embadalida i confiada.

    -Sou d’eixes terres?- li va preguntar un cop.

    – Perqué voleu saber-ho.

    – Per juntar vostre nom al dels pros catalans que tinc en mon recort.

    – Doncs no’n só, donzella.

    – Ai, me dol!- feu la verge. ¿I com vos dieu?

    – Si grat vos es saber-ho, el meu nom es Jordi.

    – Jordi! ¡Jordi!- repetí la donzella pensativa.

En aquell punt un esbufec del drac, estemordí a la filla del rei, que tremolant, vegé al galant jove embestir a brida batuda a la fera, que envers ell caminava amb les ales esteses.

El cavaller no s’espantà per això, i en un moment fou damunt del escamat i nervut cos de l’enuntjada fera.

La lluita fou terrible, deseperada, més bramulant, traient foc pels nassos, escumenjant de boca tingué a la fí de donar-se’l drac, havent rebut una forta llançada en un dels costats bo i sota arran del ala esquerra.

Mentres havía durant la lluita, la donzella havía estat pregant a Deu de genolls en terra.

Allí anà a trobar-los el cavaller:

    – Princesa- va dir-li –  deu-me la cinta que vostre cos cenyeix.

Ella li donà.

El cavaller fermà pel coll amb aquell débil lligam al drac, i fent-lo seguir fins a la donzella i donant a eixa el cap de la cinta, aixís mateix li va parlar:

    – Preneu eix lligam i torneu als braços de vostre pare, el drac os seguirà manso i quiet. I quan a la vila siau, podreu dir a la gent que hi viu que, lliures d’avui en avant quedeu de tan crudel açot per voluntat del Senyor.

I dit això desaparesqué el jovincel, deixant la filla del rei sorpresa d’esglai i en companyia del horrible monstre.

Emprò obeïnt la voluntat del misteriós cavaller, estirant el cap de la cinta feu seguir a la fera i amb ella entrà a la ciutat, que al veure tal portent per miracle el prengué, alsant gran avalot per carrers i places. El rei al tindren nova ixqué fora de sí, al encontre de la seva filla i per boca d’eixa va saber qui havia estat i com se deia el misteriós cavaller, que des d’aquell moment fou tingut pel verdader Sant Jordi devallat del cel a fi d’obrar tan gros miracle i que tots els d’aquelles terres prengueren per patró.

Grans festes varen celebrar-se amb motiu de tan notables gesta que tornà la pau i l’alegria als camps i muntanyes i prou retaules i draps se pintaren en commemoració de l’hassanya per no dubtar d’ella.

Encara avui en l’Audiència de Barcelona es treu i s’ensenya el dia de Sant Jordi un preciós tapís que representa el fet capdal de la present tradició.

AGNA DE VALLDAURA

(Del llibre Tradicions Religioses de Catalunya)