La forge et le fer

La transformation du fer dans des produits métalliques, comme des outils agricoles et d’autres outils de métiers, armes, scierie ou clous, représente une part essentielle de l’économie du Ripollès pendant toute l’époque moderne, jusqu’à l’apparition de la société industrielle, au XIX^e siècle.

La région a vu se développer une industrie minière du fer, avec des gisements principalement dans la vallée de Ribes, mais aussi à Nyer et à Mentet, déjà dans le Conflent. Des infrastructures hydrauliques sont construites telles que des canaux, des écluses et des bassins sur les rives des rivières Ter, Freser, Rigat et Carboner et sur le torrent du Forn. Des bois entiers sont charbonnés pour fournir aux forges le charbon végétal, le combustible nécessaire pour transformer la mena (ou minerai de fer) dans le masser, une masse pâteuse qui, une fois compactée avec les massues, devient du fer. Ces matières premières et ces sources d’énergie permettaient de faire fonctionner les forges, des établissements dirigés par les maîtres forgeurs, de grands connaisseurs des secrets du métier, qui travaillaient avec d’autres ouvriers, comme le foguer (garde-forge), le picamena (chauffeur de minerai), l’escolà (allumeur de feu), le maller (responsable du martinet), l’estiraire (tireur d’air) et l’escalfaire (souffleur d’air). En plus de ces ouvriers, le processus d’élaboration du fer exigeait encore d’autres spécialistes, comme les menerons — des mineurs experts dans l’exploitation des gisements de fer —, les charbonniers ou les muletiers.

Des de l’edat mitjana fins al segle XIX, els països de l’Europa occidental —França, Anglaterra, Àustria i Itàlia, entre altres—, aconseguien el ferro amb el mètode siderúrgic conegut arreu del món com a ‘procediment català’ o ‘farga catalana’. Els recursos naturals indispensables per al seu funcionament, és a dir, la mena (o mineral de ferro), la llenya per fer carbó (per als forns) i l’aigua (emprada com a força motriu), es trobaven en abundància a la nostra comarca on, fins al segle XVIII, hi ha documentades més d’una vintena de fargues. El martinet s’emprava en l’antiga farga catalana per a compactar el masser, netejar-lo d’escòries i forjar-lo. Era un giny de dimensions tan considerables que necessitava l’energia hidràulica per poder-lo accionar. Consistia essencialment en un martell que funcionava quan s’aplicava força a la cua del mànec, de manera que es feia palanca, s’aixecava i es deixava caure el cap, on hi havia el mall, damunt el masser col·locat en una enclusa.

Les fargues fornien barres de ferro de perfils adequats, la vergelina, que s’arroentava, es tallava, es picava i s’afaiçonava en els petits tallers dels clavetaires, on hi havia, a diferència dels ferrers, el soc, un tronc de fusta en el qual es fixaven les peces necessàries per donar forma als claus. Aquests obradors, també anomenats botigues, n’elaboraven prop de cent classes, de mides i tipus diferents, que proveïen la demanda de fusters, mestres d’aixa i altres oficis. Cada un produïa cap a 60.000 unitats mensuals.

Al segle XVIII, l’època de més esplendor en el treball del ferro a la comarca, Ripoll comptava amb un centenar d’establiments que manufacturaven claus i més de cent cinquanta persones vivien d’aquesta ocupació. Colles de traginers els feien arribar als ports de Barcelona, Canet i Tossa, i també es cobria el mercat de tot Catalunya, Aragó, València, Múrcia, Castella i Andalusia; fins i tot se n’exportaven a Cuba. La importància d’aquesta indústria va propiciar que a partir del segle XVII els clavetaires s’apleguessin en un gremi particular, regit per unes normes estrictes, segons les quals, per exemple, només es podia assolir la condició de mestre clavetaire i tenir taller propi després d’un aprenentatge de quatre anys i d’haver passat un examen dels pabordes de la confraria. Som davant d’una autèntica botiga, procedent de Campdevànol. Hi veiem un clavetaire, un fadrí (o operari) i l’aprenent, que fa de manxaire.

El ferro forjat era una matèria indispensable en la societat preindustrial. El ferrer hi elaborava les eines agrícoles —arades, aixades, dalles, volants…— i les dels oficis, com martells, llimes, serres, destrals o pics, a més de ferradures i elements per a carretes, molins o batans. Als tallers dels ferrers i serrallers s’hi fabricaven baranes, panys, claus, reixes, torrapans, graelles, clemàstecs, paranys, portes ferrades…, amb gran varietat de formes i de motius decoratius, amb els quals els artífexs exhibien el seu domini del material i les seves habilitats artístiques.

Les fargues de ferro van desaparèixer al segle XIX, amb l’arribada de la industrialització, i només es van mantenir actives aquelles que es reconvertiren per treballar l’aram, com és el cas de les fargues Palau i del Sant, a Ripoll. Uns establiments que continuaren en funcionament aprofitant els coneixements tècnics dels fargaires que hi treballaven, ja que les modificacions en les instal·lacions esdevenien mínimes i només eren visibles en els malls dels martinets, més estrets que els que es feien servir per picar el ferro. Al Ripollès no existia una mineria de l’aram com antigament havia succeït amb la del ferro; tanmateix, es tractava d’una feina que seguia requerint el subministrament de carbó per a la fornal i energia hidràulica per accionar els martinets i per obtenir l’aire que havia d’atiar el foc del forn. D’aquesta manera es mantingué, en bona mesura, el sistema tradicional que caracteritzava les antigues fargues de ferro.