A finals del segle XIX es féu patent, entre la burgesia il·lustrada del Ripollès, la consciència que un gran patrimoni tradicional estava a les portes de l’oblit. La industrialització havia fet que l’entorn aparentment immutable dels nostres avantpassats canviés ràpidament. Era la cultura d’un poble: oficis, artesania, costums, llegendes, cançons i balls, creences i supersticions transmesos anònimament de generació en generació. Aquella minoria sensibilitzada s’adonà que calia preservar la memòria dels temps antics com a lliçó per al futur. Al mateix temps, a Catalunya aquells aspectes de la pròpia cultura s’elevaven a la categoria de símbols nacionals destinats a reconèixer la pròpia identitat. Aquest fou entre nosaltres l’esperit de la Renaixença. Era el naixement del folklore, l’arxivística i l’excursionisme, i un fruit rellevant fou la creació de l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, a les golfes de l’església de Sant Pere. Cal destacar que, ja de bon principi, i malgrat l’amateurisme d’aquells promotors, es va saber progressar des del simple col·leccionisme cap a la sistemàtica més adequada a una ciència social, que és com avui entenem l’etnologia. Passaren els anys i el museu de Ripoll esdevingué un ‘museu de museus’ per la seva representativitat. Avui, en el seva moderna ubicació, el Museu Etnogràfic de Ripoll ha arribat a ser el museu de referència del Pirineu Oriental.

El Museu Etnogràfic de Ripoll és memòria i és vida: llegat de les persones que ens han precedit i ensenyament per al futur. Les generacions actuals i les que ens succeeixin som i seran producte d’antigues formes de viure, pensar i lluitar. El museu del segle XXI ha de permetre’ns entendre l’actualitat amb aquests instruments. El seu coneixement és indispensable per crear un projecte comú i ens ajuda a observar els nostres propis objectes amb una nova mirada, obrint-nos interrogants plens de significat: Quins d’ells ens haurien d’acompanyar? Què hem de conservar i què és rebutjable? Quins sentiments perduraran? Què hi ha en ells de nosaltres mateixos, com d’un mirall que ens reflecteix? Algun dia els nostres objectes quotidians formaran part de les col·leccions del museu? Prendran una nova vida a la llum de l’anàlisi etnogràfica? Les generacions futures podran aprendre de nosaltres com nosaltres ho fem dels nostres avantpassats?. D’aquí que aquesta no sigui una labor amb un final, ni el museu una institució tancada. Com tot allò que és viu, cal que reculli també el passat recent i l’actualitat per deixar-ne constància i projectar-los a la posteritat, perquè esdevinguin, algun dia, una lliçó.