Les armes de foc portàtils
Les armes fabricades als tallers de Ripoll són el producte que ha donat més fama internacional a la indústria fargaire de la comarca. Molt més enllà de la seva funcionalitat, esdevenen la culminació de les capacitats dels seus creadors i constitueixen un reflex perfecte de l’altíssim coneixement tècnic i de la sensibilitat artística d’aquests artesans. A banda de les que es destinaven a satisfer les comandes dels exèrcits de l’època, també se’n feien models únics per a ús civil, creades com a elements de distinció i de luxe. Són la materialització de les habilitats i del gust artístic d’uns veritables experts en el treball dels metalls (el ferro, el llautó i la plata), de la fusta, de les guarnicions i dels mecanismes de precisió que componen una arma de foc; el canó i el pany, que s’afermen a l’encep o part de fusta, fan sovint d’aquestes peces autèntiques obres d’art, signades amb els punxons dels remarcables armers ripollesos.
Els mestres canoners, panyetaires i encepadors treballaven cadascú en la feina que li era pròpia, però s’agrupaven en l’exigent confraria de Sant Eloi, la qual actuava com a garant per assegurar la qualitat del treball, posant a prova les armes abans de distribuir-les al mercat, i controlant també el procés d’aprenentatge per esdevenir mestre pedrenyaler.
ELS CANONS
Els canoners treballaven les barres aplanades de ferro compactat que sortien de les fargues fins a convertir-les en canons d’armes de foc. Aquesta era la part més cara de l’arma, per la dificultat del treball, i la de més compromís, pel perill que representava qualsevol defecte que es produís. Allò que feia singulars els canons ripollesos era la tècnica de fabricació: es corbava una banda de planxa de ferro d’entre tres i set centímetres d’amplada i se soldava en forma d’espiral. Aquest procés, que exigia habilitat en la forja, els conferia una gran resistència a la pressió interior i evitava que esclatessin. A més, cada canó havia de passar una prova obligatòria, que consistia a disparar-lo amb doble o triple càrrega de pólvora i plom. Així, o bé es destruïa o bé quedava aprovat; aleshores el canoner el punxonava amb el seu nom, el polia a mirall i ocasionalment l’acabava a l’exterior amb estriats i gravats al burí, i finalment el pavonava de color negre, blavós o tabac. A partir de la segona meitat del segle XVIII el podia decorar també amb incrustacions de metalls preciosos.
ELS PANYS
Els panyetaires catalans s’havien especialitzat en la confecció d’aquests mecanismes, que permetien reservar l’energia acumulada fins al moment en què, prement el disparador, un mineral colpejava o fregava una peça d’acer i produïa les guspires que inflamaven la pólvora. Els panys, com els canons, solien anar signats per l’autor, que alguna vegada podia incloure-hi el lloc de procedència i l’any de fabricació. També hi manifestava els seus dots artístics en forma de burinades i relleus en la decoració. L’evolució dels diferents tipus de panys ens ajuden a datar les armes i a observar com han evolucionat amb el pas del temps.
ELS ENCEPS
Els mestres encepadors confeccionaven la part de fusta de l’arma, dita encep. Hi ajustaven les peces metàl·liques –el canó, el pany i la resta de guarnicions- i la deixaven acabada. La fusta preferida era la de noguer, amb bells virats per als exemplars importants. Els encepadors eren fusters miniaturistes experts, que treballaven volums, talles i corbes fins a convertir l’arma en un objecte estèticament plaent i equilibrat. Sovint la decoraven amb una tècnica característica, que consistia a revestir totalment o parcialment l’encep amb planxes de llautó, d’acer o de plata repussada o gravada al cisell amb motius florals, entrellaçats o animals fantàstics. Cal dir, però, que en aquest treball és possible que també hi intervingués el mateix panyetaire i que les peces fossin acabades artísticament per un gravador. El toc final per a les armes destinades a particulars es feia amb vernís a la goma laca, de gran qualitat i resistència. Un dels tipus característics ripollesos era l’encep de pistola amb una empunyadura molt curta, de vuit a nou centímetres, acabada en un pom esfèric que s’adapta perfectament a la mà, utilitzat durant el segle XVII i a la primeria del XVIII. Els encepadors constitueixen el grup d’armers menys nombrós, atès que a Ripoll no es feia pas l’encep per a tots els canons i panys que es produïen, molts dels quals esvenien a ciutats, principalment a Barcelona, on altres encepadors enllestien les peces. Les formes i decoracions canviaven amb el pas del temps i ens ajuden a conèixer l’època de fabricació i el lloc de procedència.
Sala d’armes del Museu Etnogràfic de Ripoll