Caixó i pala per a rentar la roba
Com us vam prometre la setmana passada, avui us explicarem el procés que requeria fer la bugada! I ho il·lustrem amb una imatge de la caixa i la pala per a rentar la roba.
Si ho recordeu, amb l’objecte del tambor per eixugar la roba, com comentar que la dona era la part fonamental d’una llar i de la família, ja que li eren atorgades moltes tasques a fer, i la que requeria un gran esforç i un llarg procés era fer la bugada.
En molts pobles hi havia ja rentadors públics o safareigs a les cases; però a pagès, fer la bugada era més complicat i s’hi destinaven dos dies. Primer, a la bassa o a la riera, es passava aigua a la roba per treure’n la brutícia més grossa. Després, a casa, es posava dins d’un cubell, el bugader que s’omplia d’aigua i s’hi tirava diverses vegades el lleixiu (aigua bullent barrejada amb cendra neta i closques d’ou) que, un cop brut, s’escorria per un forat a base de cossi. L’ endemà es portava altra vegada a la bassa o a la riera, amb la caixeta per agenollar-se i per posar-hi el sabó i el picador, i es rentava. Un cop neta, l’estenien damunt de mates de boix o d’argelaga. Més tard, calia planxar-la amb les planxes de ferro escalfat o amb les de brases.
Aquí un fragment en el qual s’explica com es feia la bugada, extret del llibre La vida a pagès de Salvador Vilarrasa:
La bugada. Les dones no acaben mai la feina; tenint molta roba per rentar determinen fer la bugada i un dilluns la porten prop la bassa o la ribera si no és massa lluny i primerament la passen per aigua o sia que la renten per alt enllà treient-ne lo més gros de la brutícia. En acabat la porten al pastador on hi tenen el gros bugader de pedra o de terrissa dintre la paret en el qual hi fiquen la roba passada per aigua, encubellant-la o sia col·locant-la bé perquè es faci neta posant primer, al cul del bugader la menys bruta i anant-hi posant la demés, ben apriada i peça per peça, cuidant que la més bruta vagi per alt, com per exemple les tovalles tacades de vi i fent per manera que les taques quedin al mig, doncs és el punt que, per trascolar-hi més l’aigua, es fa més neta.
Quan hi ha molta roba, perquè càpiga al bugader, posen al cap damunt del mateix estri que en diuen el riscle. A falta d’això hi posen fustes dretes a tot el volant i aixís s’aixeca un pam i mig o dos; després tiren aigua al bugader quasi ple fins dalt però que no vessi. Al cap damunt de tot hi posen una peça de roba groixuda que en diuen el cendrer.
Mentrestant a la llar del pastador que hi ha fet un bon foc, hi penja dels clamalls una perola amb aigua i aixís que bull hi tiren dintre cendra ben neta que abans amb un porgador l’han passada per treure’n els carbons i demés, barrejant amb eixa cendra, closques d’ou puix contribueixen a fer la roba més blanca. D’aquesta barreja se’n diu el lleixiu. La cendra que va millor és la de roure, la de gots de blat de moro, si bé es blanca, no li posen perquè crema la roba.
Tot seguit, amb un cassó, (en algunes cases amb la bassineta o sia la gibrelleta) trauen el lleixiu bullent de la perola i el tiren al bugader quedant la cendra en el cendrer que fa de colador.
Perquè vagi trascolant, destapen un forat que hi ha al cul del bugader tapat amb un espigot, amb un perol tomen l’aigua que raja i en ésser ple el tiren altra volta a la perola i tornen atapar el forat del bugader.
Quan el lleixiu torna bullir repeteixen l’operació i aixís vàries vegades fins que a còpia de passar la bugada la roba es va netejant.
Val a dir que la vida de la dona va millorar enormement amb l’aparició de la rentadora i l’assecadora, uns instruments que van permetre disminuir l’esforç físic que anteriorment requeria fer la bugada i reduir considerablement les hores que calia dedicar-hi, augmentant així la seva qualitat de vida. A més a més, amb el pas dels anys, fer la bugada o rentar la roba, ha deixat de ser una comesa pròpiament de les dones, convertint-se en una tasca que és realitzada tant per homes com per dones!