28.04.2020
Diorama del clavetaire
Les fargues fornien barres de ferro de perfils adequats, la vergelina, que s’arroentava, es tallava, es picava i s’afaiçonava en els petits tallers dels clavetaires, on hi havia, a diferència dels ferrers, el soc, un tronc de fusta en el qual es fixaven les peces necessàries per donar forma als claus. Aquests obradors, també anomenades botigues, n’elaboraven prop de cent classes, de mides i tipus diferents, que proveïen la demanda de fusters, mestres d’aixa i altres oficis. Cada un produïa cap a 60.000 unitats mensuals.
Al segle XVIII, l’època de més esplendor en el treball del ferro a la comarca, Ripoll comptava amb un centenar d’establiments que manufacturaven claus i més de cent cinquanta persones vivien d’aquesta ocupació. Colles de traginers els feien arribar als ports de Barcelona, canet i Tossa, i també es cobria el mercat de tot Catalunya, Aragó, València, Múrcia, Castella i Andalusia; fins i tot se n’exportaven a Cuba.
La importància d’aquesta indústria va propiciar que a partir del segle XVII els clavetaires s’apleguessin en un gremi particular, regit per unes normes estrictes, segons les quals, per exemple, només es podia assolir la condició de mestre clavetaire i tenir taller propi després d’un aprenentatge de quatre anys i d’haver passat un examen dels pabordes de la confraria.
Al Museu Etnogràfic de Ripoll hi trobem una autèntica botiga, procedent de Campdevànol. Hi veiem un clavetaire, un fadrí (o operari) i l’aprenent, que fa de manxaire.
