Religiositat

Els pobles manifesten la pròpia interpretació del més enllà a través de la religiositat, en forma de creences, històries sagrades i ritus. Sense el sentiment espiritual, no considerarien acomplerts en la seva totalitat la vida i el cosmos. La religió és, a més, el resultat de múltiples influències, des de les geogràfiques fins a les relacionades amb les activitats humanes, que van conformant la seva personalitat.

Per exemple, l’establiment dels monestirs com a empreses de transformació religiosa i econòmica enfront del poder feudal laic. Al Ripollès, la influència de les muntanyes, els rius i els avencs, el temor de les tempestes i de les sequeres o les històries de bruixes, expliquen tant la construcció de comunidors com la devoció per molts dels sants que es veneren a la comarca. La cristianització de l’orografia la localitzem als santuaris de Montgrony i de Núria, amb símbols que, ultrapassant els límits de referència, trobem escampats arreu de Catalunya. També ho han estat històricament el monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, o mites com el del comte Arnau.

L’ex-vot constitueix una prova de fidelitat a la promesa feta a un sant, a la Mare de Déu o a Crist, en ocasió d’un gran perill. La lleialtat a la prometença és molt valorada en la cosmovisió del poble. Per aquesta raó, el relat del fet que va desencadenar la petició n’és la prova més patent, la qual transmetrà a les generacions futures el coneixement de la intervenció del diví protector.

Els ex-vots pintats —també anomenats retaulons—, són veritables finestres sobre la vida local, la indumentària, les construccions, els mobles, els colors i els paisatges. Se’ns hi parla d’una quotidianitat interrompuda per la violència, la malaltia o el perill. La imatge de la Mare de Déu voltada de núvols —de vegades amb l’antic revestiment tradicional—, o bé d’un sant o una santa, retorna als afectats l’equilibri perdut.

El curs de l’any assenyala la continuïtat de les festes que defineixen el grup. Els antics simbolismes s’empelten de l’evolució canònica del cristianisme i fan indestriables les seves procedències. El cicle de Nadal és particularment sensible al record d’antics ritus que unien la família amb tot el llinatge, des dels remots orígens fins als nous infants. La llar esdevé el punt de comunicació, a través de la figura del tió, portador de regals i ofrenes, de la il·luminació del camí del més enllà que han de recórrer els Reis d’Orient o de la reproducció del paisatge ideal, reflectit en el pessebre casolà.

La lluita de la primavera amb la inèrcia de l’hivern, del bé amb el mal, de la vida amb la mort, tenen en la Pasqua una reiteració de les antigues festes que marcaven el final de la hivernada. Són símbols antics, reforçats pel cristianisme amb la llum de la Resurrecció. Les palmes i els palmons, els rams i els maigs que ornamentaven el monument del Dijous Sant, porten fruits i promeses de vida. La representació austera de la passió de Crist, les processons, els dejunis, són la preparació per a l’esclat de joia de les caramelles de Pasqua.

Amb la plenitud de la primavera s’intensifiquen els aplecs en santuaris i ermites, amb el cant de lletanies, la benedicció del terme i el repartiment de les caritats de panets, vi i altres mengescomunitàries. És també el moment de les danses refermadores de la identitat. Núria, el santuari que transcendeix l’àmbit comarcal, interpreta el cicle anual de l’activitat econòmica per excel·lència: la ramaderia. Al Ripollès es remarquen les dates clau de la vida dels pastors, que també s’expressen en les diverses fires o en les benediccions, a més d’aportar noves festes, com la de la tosa de les ovelles, juntament amb el record de les noces tradicionals.