Treball del camp

Un dels oficis més antics i amb més arrelament al Pirineu és el dels pastors. Aquesta rellevància fa que sigui dels més ben representats en el museu. La transhumància, l’estiueig a la muntanya, les feines d’hivern, les fires i els tractes d’herbes o els entreteniments, prenen nova vida a través dels objectes que es mostren. La llarga tradició del seu ús facilitava l’aprenentatge, de generació en generació, de la complexitat de l’ofici. L’estiu de 1923, el denominat Grup de folkloristes de Ripoll féu una breu estada al pla d’Anyella, que cristal·litzà amb la publicació de l’obra de Salvador Vilarrasa La vida dels pastors i en el major coneixement a partir d’aleshores del món pastorívol i de les seves cançons, poemes i rondalles.

Homes i gossos d’atura, vigilant ramades de milers d’ovelles en les immenses pastures pirinenques, enmig de la soledat, del perill de les tempestes o del setge dels llops, havien convertit en llegendària una feina que era també una forma de vida, profundament organitzada i jerarquitzada. L’any 1920, l’etnògraf Rossend Serra i Pagès animava a emprendre el recull de peces pròpies de l’art dels pastors, a més de les seves contalles i sonades musicals i insistia en «l’absoluta necessitat d’aplegar-ho, perquè probablement serem els últims de fer-ho i serà el nostre testament».

La masia era un petit regne patriarcal. Així ho deia Salvador Vilarrasa en el seu llibre, ja clàssic, La vida a pagès. El pas inexorable de les estacions assenyala el ritme mil·lenari de les feines del camp i la tradició esdevé, més que mai, cultura. El pagès aprenia els signes de la meteorologia i posseïa el coneixement de quan era el temps de plantar la terra conreada i quin era el moment de fer la collita. L’amo administrava, la mestressa portava la casa i anava a mercat i el masover treballava de sol a sol i estalviava per a ser un dia propietari. Tota mena de bestiar convivia amb el pagès: gallines per vendre’n els ous, conills, bous i vaques, porcs, animals de llana i de peu rodó. La transformació vingué de la mà dels canvis socials i de procediment de treball. D’una estructura en la qual cada individu de la família pagesa tenia una tasca assignada, específica i inamovible, es passà a una dispersió física i funcional. D’unes eines i uns costums que havien canviat poc des de temps antics, s’evolucionà cap a una ràpida mecanització. Les persones deixaven d’estar predestinades a allò per a què havien nascut i, amb la tecnificació, el pagès va haver d’aprendre a fer servir nous estris i mètodes. Així, de manera progressiva, el seu dia a dia es va anar allunyant d’aquella saviesa atàvica.

La barretina era la peça de vestimenta característica de l’home català. N’hi havia de diversos tipus i els dos colors més habituals eren el vermell i el morat. Es portava de diferents maneres. La dona anava coberta amb la caputxa, que duia en els actes religiosos: blanca les donzelles, negra les dones adultes.