Les diferències socials havien estat atàvicament enteses com un producte del destí. ‘Cada casa és un món’, diem encara, i les distincions s’estableixen segons les possibilitats de les famílies. A pagès, la divisió es feia entre els propietaris i els masovers; a la colònia fabril, entre els amos i els obrers; al poble, entre els comerciants, els professionals o la gent d’ofici; i a la llar, segons el rang que pertocava a cada membre de la família.
Al final del segle XIX i començaments del XX, l’anomenada lluita de classes trasbalsà el món. Socialment, i no sense esforç, una mentalitat més igualitària s’anava imposant, alhora que en els hàbits de la gent els avenços tècnics uniformitzaven les maneres de viure. Res ja no tornaria a ser com abans.
El progrés arribaria d’una manera i de l’altra, en forma de drets civils i en forma de millores pràctiques: del llum d’oli o de carbur es passà a l’electricitat, de la llar de foc a la cuina econòmica o de gas, de la bugada al riu a la rentadora, del rebost i el carner a la nevera, de la tartana al cotxe, i del rosari i les contalles dels vespres a la ràdio i la televisió. Uns canvis sense marxa enrere.